Klaus Stroink: "Ens trobem en un panorama sense ajuts ni cap mena de cura per part de l'Estat"

Durant aquest confinament han sorgit moltes iniciatives musicals, una de les més rellevants és la creació del grup Stay Homas, composat per tres artistes catalans: en Guillem Boltó, en Rai Benet i en Klaus Stroink. En els últims mesos han publicat més de 25 cançons relacionades amb el confinament i han col·laborat amb artistes com Pablo Alborán, Sílvia Perez Cruz o Manu Chao, a més de ser versionats per Michael Bublé amb la seva cançó Gotta Be Patient. Hem pogut parlar amb en Klaus Stroink sobre com han viscut aquest èxit, com els agradaria que això evolucionés i amb quin panorama es troba la indústria musical després de la crisi de la Covid-19.

Primer de tot, felicitar-vos pel vostre sold-out a Apolo. Us esperàveu una resposta així?

Gens, per res. Sí que hi ha coses que han passat que ens han sobtat molt i altres que més o menys ens podíem esperar però justament això no. No ens ho creiem. Ho vam anunciar i al cap d’uns minuts la gent ho comentava al live (d'Instagram). Nosaltres pensàvem “s’haurà caigut la web o alguna cosa, no pot ser”. I sí, realment va ser molt fort. Ens van trucar i ens van dir que s’havia venut tot. Ara tenim moltes ganes de sortir d’aquí i fer el concert.

Klaus Stroink tocant la trompeta / Marta Mas (IG: @leentrelineas)

Clar, perquè la idea no era que això es vitalitzés ni que tingués una perspectiva de futur, no?

Que va, era una cosa que havíem fet de broma sempre. D’agafar la guitarra i fer composició al uso. Un dia se’ns va cremar una pizza al forn i el va haver d’apagar el nostre company de pis i li vam fer una cançó, dient-li: “perdona’ns, anàvem beguts i se’ns va cremar la pizza a les 7 del matí”. És una cosa que ens agrada molt fer. Clar, som tres músics a l’atur, a una casa confinats sense res a fer, i vam dir “va, anem a la terrassa a fer unes birres”, vam agafar la guitarra i va sortir això. Realment no esperàvem res però ens ho vam posar com a deures per passar l’estona i mira.

"Ens hem d’en recordar de tota la gent que ens està fent el confinament una mica millor amb el seu art, que a diferència de totes les altres professions no està cobrant per fer-ho"

En algunes entrevistes heu comentat que us agrada pensar que això pot servir com a “teràpia social” per la gent, ho ha suposat també per vosaltres?

Jo crec que en cap moment la idea és fer una “teràpia social”, la idea és: som músics i l’únic que se’ns demana és que ens quedem a casa. El poc que podem fer és regalar la nostra música. Ha servit molt per nosaltres perquè qui més qui menys havia compost una mica però tots ho havíem fet sols. Fer-ho en grup és terapèutic alhora que problemàtic, ets tu anant amb tota la il·lusió i dient “mireu he tingut aquesta idea!” i que l’altre et digui “ei, basura”. És constantment una espècie de feedback d’idees musicals i de lletra. Ens funciona molt bé i ens entenem molt. A més tenim mil coses a fer però justament quan agafem la guitarra, sortim a la terrassa i ens posem a pensar què cantarem és súper divertit, a mi és el que més m’agrada. A nivell de teràpia per nosaltres, ens ha servit per aprendre a compondre junts que, en la meva experiència, sempre havia sigut molt complicat.

Vosaltres ja formàveu part dels grups Buhos i Doctor Prats i imagino que havíeu participat en el procés creatiu dels respectius discos. És molt diferent aquest procés creatiu quan heu de publicar tres cançons per setmana?

En els projectes que he estat jo, la grandíssima diferència és que no estàs 24h al dia fent-ho. Algunes dormim, òbviament, però la resta del dia estem pensant en la cançó. No hi ha temps per migdiades ni per jugar al FIFA, encara que ens agradi dir-ho molt a les cançons. A part d’això, quan has de fer un disc has de passar per mil estudis, després editar-ho, produir-ho... És un procés molt llarg. Aquí simplement és: el tema ens agrada, ens camina, la lletra està bé, el gravem i el pengem. Aquest procés és bastant més simple però alhora són moltíssimes més hores al dia.

Stay Homas tocant al seu terrat / Agencia EFE

I a l’hora de pensar una nova cançó feu algun tipus de brainstorming o cada dia és diferent?

Bé, és que ja portem 20 temes i hi ha hagut 20 històries diferents. Al principi, quan era una cada dia, ens llevàvem al matí i no teníem ni idea de res. Potser alguna vegada algú té una idea però en general és bastant brainstorming. Ens assentem a la terrassa i diem “vinga, hem fet un reggae, hem fet una rumba, un irish folk... vinga, fem un bolero”, ens agrada la idea a tots i n’escoltem una mica. Pensem l'harmonia i llavors hem de posar la lletra i ens adonem que estem tota l’estona parlant del confinament però li donem una volta més. Pensem en el dia que t’aixeques i estàs “al pou”, quan t’aixeques i estàs molt bé o quan penses que tants dies tancat trobes a faltar a algú. Tot de manera molt horitzontal. Llavors a les sis o set de la tarda, que encara hi hagi una mica de sol, sortim, intentem gravar-ho i ho publiquem.

A altres entrevistes heu comentat que us agradaria fer una col·laboració amb la Rosalía, amb qui més et faria il·lusió?

A nivell internacional, m’agradaria molt fer una cançó amb Ady Suleiman o amb Anderson Paak. Això molaria molt. A nivell espanyol, amb Alejandro Sanz. M’agraden molt les seves cançons i té una banda que mola moltíssim. També diria amb Guitarricadelafuente o amb Joaquin Sabina. Si jo pogués fer una cançó amb Sabina, un tros de lletra o una paraula amb ell, que és com a part de la meva infància, seria increïble.

"Hem sigut els primers a veure tot el que estava organitzat aquest any cancel·lat i possiblement serem els últims en poder tornar a treballar en un panorama sense ajuts ni cap mena de cura per part l’estat"

Durant una crisi econòmica una de les pitjors parts sempre se l’emporten els músics i artistes però en temps difícils com aquests heu estat els primers a reinventar-vos i aportar el vostre granet de sorra. Creieu que aquest esforç es veurà recompensat en un futur o que se seguirà la mateixa dinàmica?

Crec que si fem una mica d’exercici de memòria històrica, es veu que realment quan hi ha una recessió es veu molt perjudicada la cultura i tots aquells serveis no essencials a ulls d’un govern llast i derivat d’una dictadura com el que tenim. Passat això, pots ser realista i saber que com a artista el teu futur és negre. Hem sigut els primers a veure tot el que estava organitzat aquest any cancel·lat i possiblement serem els últims en poder tornar a treballar en un panorama sense ajuts ni cap mena de cura per part l’estat, com podria haver-hi a altres països d’Europa. No pots ser un Mr. Wonderful però sí que hi ha un raig d’esperança en la gent. Per una banda, l’exercici que podem fer com a societat és el de veure l’esforç de tots els músics que estan fent un munt de coses, totes interessantíssimes i molt elaborades i te les estan regalant. Fem molts live d’Instagram i tenim molts likes però d’això no mengem. I per altra banda, que la gent se’n recordi que van estar consumint molta cultura i molts continguts d’artistes que t’estaven regalant el seu treball. Per mi aquesta és una mica l’esperança, que la gent se’n recordi de l’esforç que van estar fent tants sectors per seguir fent el seu treball i fer oblidar que estàvem en una pandèmia. Que la gent vagi a concerts, vagi a teatres i pagui per la cultura.

Fes-nos una recomanació d’àmbit cultural per aquest confinament.

La veritat és que aquests dies estic consumint poc perquè estem força enfeinats. Recomano molt el disc d’Ady Suleiman, Memories. Pel que fa a podcast, m’agrada molt La Sotana que és un programa de ràdio que ara estan fent telemàticament i amb el qual ric molt escoltant-ho. I una sèrie... diria Westworld d’HBO.

Missatge final.

Tampoc voldria donar cap missatge horrorosament optimista i irreal que tot està bé. Crec que hem de pensar en tota aquella gent que no té els mateixos privilegis que nosaltres o que està a primera línia ajudant a la resta i fer una reflexió sobre tots els privilegis que tenim. A banda d’això, culturalment, ens hem d’en recordar de tota la gent que ens està fent el confinament una mica millor amb el seu art, que a diferència de totes les altres professions no està cobrant per fer-ho. Qui més qui menys està intentant aportar el seu granet en un àmbit on no és gens fàcil guanyar-te la vida i menys en el país en recessió on ens trobarem quan sortim d’aquí. Així que en recordem-nos de la gent que ens ha regalat aquesta cultura.